Socors! El meu fill no em fa cas

Deixem de banda les lluites de poder

Al post d'avui comparteixo el meu nou article “Socors! El meu fill no em fa cas” publicat a El Periòdic. Un tema que pot ser polèmic, però escrit amb l'ànim de convidar un canvi de mirada. Podeu llegir l'article original en català aquí. I a continuació us deixo la traducció a l'espanyol:

«A sopar! Pau, el sopar és a taula! Pau, t'he dit que vinguis ara mateix! Que no m'escoltes?!?» I 10 minuts més tard, Pablo segueix a la seva habitació jugant com el que sent ploure, mentre el seu pare està a punt de perdre els nervis (si ja no els ha perdut). Et sona aquesta situació?

Que fàcil que els nens ens fessin cas a la primera, oi? S'acabarien les discussions i el mal humor. Que recullin les joguines amb un somriure d'orella a orella; que se senten a menjar sense dir ni piu, i ja posats, sense queixar-se sobre el que hi ha avui per menjar; que es posin el jersei o se'l treguin segons nosaltres considerem en cada moment… Afegiries alguna cosa més a la llista de desitjos? 🙂

Però no, els nens no funcionen així. No sempre obeeixen a cegues ni tampoc en fan cas a l'instant. Afortunadament!

Ah, genial. Aleshores els deixem que facin el que els dóna la gana? No, calma, no estic dient això. No tot és blanc o negre.

Atura't un moment a reflexionar. Si jo et pregunto com t'agradaria que fos el teu fill d'aquí a 20 anys, què em diries? Dubto que entre les qualitats que tens al cap estiguin les següents: que sigui una persona submisa, influenciable, insegura, que es deixi endur pels altres, que faci cas a les persones que s'encreuin en el seu camí sense plantejar-se si li convé o no … no vols això, m'equivoco?

Fixa't que les qualitats que valorem en els adults són sovint les que més ens incomoden durant la infància. Volem nens submisos, però que grans no ho siguin. Volem adults amb iniciativa, però nens que obeeixin a cegues. Valorem adults que tinguin capacitat de lideratge i negociació, però no volem nens que qüestionin les nostres decisions. Sovint els ensenyem allò que no volem que siguin.

Cada cop que pretenem que el nostre fill faci el que li demanem sense que entengui el motiu o sota el pretext «perquè ho dic jo que sóc la teva mare, i punt!», estem desaprofitant una oportunitat d'aprenentatge. Vols que en un futur sigui capaç de calibrar i decidir quan ha d'obeir i quan no. Que sigui capaç de parar els peus a un company quan li falti el respecte, allunyar-se d'una parella autoritària, o reclamar un augment de sou al cap quan consideri que s'ho mereix.

A l'exemple que posava a l'inici de l'article, el pare de Pau té un bon motiu pel qual vol que el seu fill vingui a sopar com més aviat millor: potser el dinar es refreda, potser és tard i demà hi ha escola, potser aviat comença el partit de futbol a la tele i el pare vol veure'l tranquil… Però alhora, Pau té els seus motius pels quals no va a taula: s'ho està passant pipa jugant, no té gana, no el preocupa si és tard o d'hora…

El problema no és que el nostre fill no ens faci cas. El problema és que no tenim en compte que ell té els seus propis interessos i necessitats. Ens centrem únicament en exigir que ells satisfacin allò que nosaltres necessitem en aquest precís instant. Quan diem “no em fa cas” en realitat estem dient “no fa el que jo vull en el moment que jo vull”.

I és que un dels temes més complicats en l'educació dels nostres fills és arribar a acords sense que la sang arribi al riu. Sovint es converteix en tot un repte negociar les normes i límits, mantenint-nos ferms i amables alhora. El més fàcil seria reaccionar cridant, castigant o utilitzant qualsevol tipus de xantatge. Així acabaria el problema automàticament. Però quan sabem que el nen que estem criant es convertirà algun dia en un adult i que a la seva vida necessitarà habilitats que li permetin ser una persona íntegra i responsable, llavors passem de tenir una mirada a curt termini que ens convida únicament a suprimir aquella conducta a qualsevol preu i, en canvi, decidim prendre el camí llarg, aquell que educa no només per al moment sinó per a la vida.

Com podem arribar a acords amb els nostres fills sense perdre els nervis i entrenant habilitats per a la vida? Et deixo a continuació algunes pinzellades d'eines que treballo en les formacions grupals i sessions individuals que facilito a famílies i professors, basats en disciplina positiva. T'avanço que el canvi comença a l'adult, no al nen. Com? Canviant la nostra mirada. Deixant de banda l'obediència i fomentant la cooperació. Algunes propostes:

• Estableix rutines involucrant el teu fill.
• Anticipa el que vindrà a continuació.
• Valida les emocions.
• Ofereix opcions limitades.
• Canvia les exigències per peticions.
• No entris en lluites de poder. No es tracta de guanyar el nen, sinó de guanyar-nos el nen.
• Decideix quins límits són innegociables. Per mi són aquells que cuiden, per exemple: per creuar el carrer m'has de donar la mà.

Si volem que els nens ens escoltin; escoltem. Si volem que ens respectin; respectem. Millorar la relació amb els nens és a les nostres mans. En lloc d'intentar canviar el nen a qualsevol preu, canviem nosaltres preguntant-nos què estem fent i com ho estem fent. No des de la culpabilitat, sinó des de la responsabilitat.