Sense càstigs, aleshores què? 9 alternatives al càstig

Al post d'avui comparteixo l'article que he escrit per a la comunitat de criança de Catalunya criar.cat. Moltes gràcies Alba Carreres per la invitació.

Podeu llegir l'article original en català aquí. I a continuació us deixo la traducció a l'espanyol:

Descobreix per què el càstig no és educatiu i 9 eines útils per evitar-ho

“Estàs castigat! Així aprendràs que això no es fa”. El càstig no soluciona la raó per la qual una criatura fa una conducta inadequada.
Aleshores no funcionen els càstigs? Sí, és clar que funcionen. Funcionen en el moment, ja que frenen el mal comportament en aquell instant. I per què funcionen? Doncs perquè mitjançant el càstig aconseguim que el nen senti por o se senti malament pel que ha fet.

Però això és el que pretenem? Volem que se sentin malament per aprendre?

El càstig no és educatiu, és merament punitiu. El seu objectiu és penalitzar el nen, no li ensenya cap mena d'habilitat. Quan castigem, els nostres fills acaben obeint-nos per por de la nostra reacció.

Però, si no el castigo… aleshores què faig?

En aquest post comparteixo amb tu 9 eines que pots utilitzar com a alternativa al càstig:

1. Anticipar-se

Una eina de prevenció és deixar les normes clares amb anterioritat. Per exemple: el teu fill et demana veure una estona la tele. Abans de posar els dibuixos, acordeu el temps. I per això ho haurem d'adaptar a la seva edat perquè ens entengui. En lloc de dir-li “tens 10 minuts” (en edats primerenques no tenen assimilat la noció temporal) millor digues-li: “veiem 2 capítols i quan acabi el segon, apaguem la tele”.

2. Dona't un temps

Ens han vengut la idea que cal solucionar els problemes com més aviat millor. Però no ha de ser així. Des de l'enuig i la ràbia no és possible arribar a acords respectuosos. Si veus que amb les teves paraules o els teus actes pots ferir, millor allunya't de la situació fins que recuperis la calma: “Ara mateix estic molt enfadada i necessito estar sola”. Recupera la calma abans d'actuar.

Si el teu fill és petit i no es pot quedar sol a l'habitació, intenta centrar-te en la teva respiració i recorda que només un nen. Un nen fent coses de nen. No ho prenguis com un atac personal.

Quan tots dos estigueu més tranquils, podeu reprendre la conversa i buscar una solució ja des del diàleg i l'entesa.

3. Enfoca't en la solució

De vegades entrem en una espiral de retrets, “ja t'ho vaig dir” i cerca de culpables. Els nens no aprenen a base de sermons ni represàlies. Millor centrem-nos a buscar una solució. Implica-li en el procés, fes-li sentir-se part. “Què podríem fer per solucionar-ho?”. Podeu fer una pluja d'idees i seleccionar una solució relacionada, respectuosa, raonable i útil. És important que la solució compleixi aquestes característiques, ja que en cas contrari estaríem parlant d'un càstig encobert.

4. Involucra'l

Els nens, i també els adults, tenim la necessitat de pertànyer, sentir que contribuïm, que som útils. Demana-li ajuda, anima'l a comprometre's i a guanyar autonomia. Hi ha moltes tasques que els nens poden fer des de petits. No li agraden les verdures? I si li demanes que t'acompanyi al supermercat, esculli la verdura que vol sopar avui i t'ajuda a cuinar-la? De pas fareu una activitat divertida i passareu temps junts.

5. Valida la seva emoció, no la conducta

Totes les emocions són vàlides i tenen la seva funció. Negar-les no és la solució. El que hem de fer és mostrar com gestionar-les, i això els infants ho aprenen amb el temps, a mesura que s'enfronten a situacions agradables i no tan agradables. I sobretot ho aprenen a través del nostre exemple: com reaccionem nosaltres quan sentim ràbia, frustració o impotència?

Però validar la seva emoció no vol dir que validem la seva conducta. “Entenc que estiguis enfadat amb el teu germà perquè ha trencat la teva joguina. I tot i així no permetré que el peguis. Així no se solucionen els problemes”.

6. Modela, sigues exemple

Mostra-li com es resolen els problemes sense recórrer a la violència verbal ni física. Perquè això no s'aprèn per art de màgia en complir la majoria d'edat! Vols que el teu fill quan sigui adult tingui capacitat d' autocontrol? Aleshores hauràs de treballar-ho des de petit educant des de l'exemple. De poc serveix dir-li “t'he dit mil vegades que no es crida!” si els hi diem cridant. Els nens no aprenen amb lliçons magistrals. Necessiten el nostre exemple.

7. Ofereix opcions limitades

T'imagines estar tot el dia rebent ordres? “Vesteix-te, recull les joguines, vine aquí, ara menja això, vés-te'n ja a dormir…”. A tots ens agrada sentir que podem triar, que tenim control sobre la nostra vida i podem prendre decisions. Hi ha moments en el dia a dia en què podem deixar que els nostres fills triïn i prenguin decisions. Per exemple, a l'hora de vestir-se: ofereix-li dos conjunts i que ell esculli què es vol posar entre aquestes dues opcions.

8. Establir límits clars

Els límits són necessaris i donen seguretat als nens. Moltes vegades els diem què no poden fer, però no els diem què esperem que facin. Per això, a l'hora d'establir els límits, és important que siguin clars, que els formulem en positiu i que ens assegurem que els entenen. Per exemple: en comptes de dir “no pots creuar el carrer tu solet”, millor digues-li: “per creuar el carrer m'has de donar la mà”.

9. Revisa les teves expectatives

Sovint, el problema no és el que els nens fan o deixen de fer. El problema és que els adults tenim expectatives que no són realistes. Pretenem que els infants es comportin de manera que no correspon ni amb la seva edat ni amb el seu nivell de desenvolupament.

Per exemple: demanar a un nen de dos anys que estigui tres hores assegut a la cadira del restaurant és poc realista. Si li demano alguna cosa poc realista per a la seva edat, em tocarà adaptar-me a mi i buscar una alternativa. Nosaltres som els adults.

Espero que aquestes eines t'hagin resultat d'utilitat i puguis posar-les en pràctica. Com bé saps, a la criança no hi ha receptes màgiques. Però sí que hi ha eines que ens ajuden a connectar i actuar de forma conscient, en lloc de reaccionar i deixar-nos portar per la desesperació del moment.