Com gestionar les rebequeries sense morir en l'intent

Estratègies per sobreviure a les rebequeries

Avui et porto el meu darrer article Com gestionar les rebequeries sense morir en l'intent publicat a El Periòdic. En aquesta ocasió parlo sobre les rebequeries infantils, un dels temes estrella a la primera infància. Pots llegir l'article original en català aquí. I a continuació et deixo la traducció a l'espanyol:

Com gestionar les rebequeries

Si ets mare o pare, segurament hauràs viscut una situació semblant. Portes una bona estona al parc, després de recollir el teu fill a l'escola bressol. S'està fent tard i és hora d'anar-vos a casa. Li has dit sis vegades que baixi del tobogan, però ni cas, segueix corrent i jugant. Respires i t'acostes amb la idea de ja per fi marxar. Intentes raonar amb ell de bones maneres, donar-li la mà, agafar-lo a coll… mentre ell va amunt i avall sense que puguis atrapar-lo. Finalment, ho aconsegueixes i en aquell moment esclata tirant-se a terra, cridant i plorant desconsolat, com si l'estiguessin matant. Notes les mirades i judicis de les altres famílies, penses “terra traga'm”. Al final te l'emportes com pots, potser fins i tot se t'escapen alguns crits i gestos més bruscos del que t'agradaria admetre, sota l'amenaça que ja no portaràs mai més al parc i “quina vergonya, tothom ens està mirant”. Tornes a casa amb la mandíbula pressionada i amb un sentiment de ràbia que et crema per dins.
I segurament més tard, quan el teu fill ja dorm, et recorre un sentiment de culpa pel que ha passat.

Qui no ha presenciat una situació d'aquest estil i s'ha preguntat com se'n podria sortir airós? Tots hem viscut, en primera persona o com a espectadors, aquell nen a terra del parc o del supermercat, que plora i crida desconsoladament mentre els seus pares, morts de vergonya, no saben com actuar.
I és que si hi ha alguna cosa que preocupa mares i pares són les temibles rebequeries. En qüestió de minuts el teu fill pot passar de l'absoluta tranquil·litat al contrari, generant desesperació i impotència als seus progenitors.
Les rebequeries són manifestacions molt intenses de la ràbia. Dit d'una altra manera, és la frustració que un nen (o adult) sent quan allò que vol no es compleix.
Són un fenomen normal en el desenvolupament infantil. Solen sorgir entre els 2 i 4 anys, encara que hi ha nens que poden començar abans i també es poden prolongar fins als cinc anys aproximadament, en funció de les circumstàncies que envolten el nen. De fet, hi ha adults que segueixen tenint rebequeries, potser en coneixes algun.

Els més petits esclaten en ràbia quan no aconsegueixen el que volen o quan no tenen coberta alguna necessitat (tenen molta gana, estan cansats, ganes de moure's i jugar…).

Qualsevol esdeveniment, per insignificant que et sembli, pot desencadenar una rebequeria: se li trenca una galeta, no li dónes el que vol perquè és perillós… Com que encara no saben expressar de manera adequada les seves emocions ni controlar els seus impulsos, acaben explotant. Per això és important que siguem conscients que darrere d'una rebequeria sempre hi ha una emoció no resolta, una demanda d'auxili, una expressió inadequada per manca de maduresa i experiència.

De la mateixa manera que no esperem que un nadó de tres mesos sigui capaç de caminar, tampoc no podem pretendre que un nen durant els seus primers anys de vida sigui capaç de gestionar les seves emocions amb serenitat. El seu cervell encara no està preparat per autocontrolar-se i fer front a la frustració. Així que no ens prenguem la seva conducta de forma personal ni pensem que ho fa per fastiguejar-nos.

El fet que les rebequeries formin part del desenvolupament d'un nen, no vol dir que hàgim de passar-les per alt. Les rebequeries tendeixen a desaparèixer a mesura que els nens van desenvolupant habilitats més complexes. El model que els donem els seus adults de referència és molt important, ja que els nens aprenen del nostre exemple.

Davant d'una rebequeria, el que necessiten els nens és calma i comprensió. L'objectiu no és evitar de qualsevol manera l'enuig ni fer que la rebequeria acabi com més aviat millor, sinó acompanyar el nen de manera positiva.

Evitem, per tant, els crits, les amenaces, els càstigs i la violència física. Tampoc l'ignorem pretenent que el nen es calmi sol, ni optem per fer-li xantatge emocional.

El que sí que podem fer és gestionar aquests episodis d'una manera respectuosa i conscient:

• Hi ha situacions que es poden evitar. Si saps que en passar per davant de la botiga de joguines pot desencadenar en una rebequeria, procura prendre un camí alternatiu
• Anticipa't: "És hora d'anar-se'n. Pots baixar tres vegades pel tobogan i marxem”
• Cerca la seva col·laboració: "Ara anem al supermercat. M'ajudes a posar a la cistella les coses que tenim a la llista de la compra?”
• Pots oferir un parell d'opcions: "Avui per berenar tens fruita. Prefereixes una poma o un plàtan?”
• Hi ha situacions en què no podem cedir, però sí que podem validar l'emoció i mantenir la fermesa amb l'amabilitat. Per exemple, no ens podem quedar infinitament al parc ni comprar-li tot el que ens demana al supermercat. “Sé que ho estàs passant molt bé al parc, i ara és hora d'anar a casa”
• Si finalment arriba la rebequeria, procurem mantenir-nos serens i controlar la situació sense pujar el to de veu ni imposar-nos per la força

Pensa com t'agradaria que et tractessin a tu quan tens un mal dia. Sé que no és fàcil, però la propera vegada que el teu fill esclati en una rebequeria, respira. És una fase, això també passarà. I si avui perds la paciència, recorda que demà tens una nova oportunitat per intentar-ho.

“ Estima'm quan menys ho mereixi, perquè serà quan més ho necessiti”.

Robert Louis Stevenson